Accés al contingut Accés al menú de la secció
Inici  >  Àrees de coneixement  >  Pensament  >  Pensadors  >  Francesc Eiximenis

Francesc Eiximenis

s. XIV dC - s. XV dC
El frare franciscà Francesc Eiximenis va ser un dels escriptors més llegits, copiats, impresos i traduïts de la nostra edat mitjana i, per tant, també un dels més influents. Les seves obres eren llegides amb avidesa per reis com Pere III, reines com Maria de Luna, l’esposa de Martí I, per cavallers, per nobles i per membres de gairebé tots els sectors de les classes urbanes.

Eiximenis va néixer pels volts de l’any 1330 a Girona. Va ingressar de molt jove a l’orde franciscà. Després d’iniciar la seva formació a les escoles catalanes de l’orde, va estudiar a les universitats d’Oxford, potser també a la de París i a la de Tolosa de Llenguadoc, on el 1374 va aconseguir el títol de mestre en teologia. Va tornar a la Corona d’Aragó convertit en un intel·lectual de molt prestigi, ben relacionat amb la cort i amb els ajuntaments de Barcelona i de València. La major part dels seus llibres els va escriure a la ciutat de València, on va residir entre el 1383 i el 1408. Les seves obres més destacades són l’enciclopèdia del ‘Crestià’, un ambiciós projecte, com l’ha definit A. Hauf, de summa teològica en llengua vulgar que, per desgràcia, va quedar inacabat; el ‘Llibre de les dones’, un manual d’educació de les dones i alhora una introducció a la vida contemplativa; el ‘Llibre dels àngels’, un tractat d’angeologia on abunden les reflexions polítiques, i la ‘Vita Christi’, una biografia de Crist plena d’anotacions teològiques i de material contemplatiu. Entre les obres llatines destaca l’‘Ars praedicandi populo’, una art de predicació, i el ‘De Triplici Statu Mundi’, un tractat de caràcter profètic vinculat al Cisma d’Occident, d’atribució sovint molt discutida, però que es creu obra seva. Eiximenis va morir a Perpinyà el 23 d’abril de 1409, és a dir, el mateix dia de l’any que Josep Pla, Miguel de Cervantes o William Shakespeare.

Bona prova del seu èxit són els dos-cents manuscrits que conservem de les seves obres, juntament amb el ‘Psaltiri devotíssim’, l’incunable de tirada més alta de la impremta catalana, amb dos mils exemplars impresos, el doble que les dues edicions del ‘Tirant lo Blanc’ juntes (València, 1490 / Barcelona, 1497). Una xifra més que respectable fins i tot en els nostres dies. La difusió internacional de la seva obra la posen en relleu, per citar només dos exemples, el ‘Livre des saints anges’ i la versió castellana de la ‘Vita Christi’. Pel que fa al ‘Livre des saints anges’, traducció francesa del ‘Llibre dels àngels’, no només va ser un ‘best-seller’ de la impremta francesa dels segles XV-XVI, sinó també el primer llibre imprès en una ciutat tan important com Ginebra, el 1478. La ‘Vita Christi’ castellana va tenir el privilegi de ser el primer llibre imprès, l’any 1496, a la Granada acabada de conquerir pels Reis Catòlics.

Les seves obres són una finestra oberta a les places, als carrers, als obradors, a les tavernes i a la intimitat de les llars de les ciutats medievals, la qual cosa permet, per tant, copsar l’esperit de l’època. Per aquesta raó, A. Rubió i Lluch va definir amb molt d’encert Eiximenis com el gran cronista de la vida popular de la nostra edat mitjana. Llibres que destaquen també pel vigor, la riquesa i la vitalitat de la llengua, habilíssima en la reproducció dels matisos i les modulacions del parlar col·loquial, però també capaç d’enfrontar-se amb èxit a les dificultats de la prosa especulativa o de la literatura devota i contemplativa. A més a més, Eiximenis destaca, com tots els bons predicadors de vena popular, com a gran narrador d’històries, amb una inventiva més que notable i una ironia finíssima. No hem d’oblidar, com recordava Martí de Riquer a les seves classes, que Eiximenis, en realitat, escrivia per als pecadors i, si no hagués estat amè, els pecadors mai l’haurien llegit.

Durant molt de temps s’ha tendit a creure que les causes de l’èxit i de la influència d’Eiximenis es troben en el fet d’haver estat un excel·lent divulgador, en una prosa clara i amena com poques, de la cultura escolàstica i universitària medievals. Això és cert, però només fins a un cert punt. Eiximenis havia estudiat en algunes de les millors universitats d’Europa i tenia una biblioteca excel·lent i molt completa. Coneixia, per tant, les principals línies de pensament del seu temps. La seva vasta obra va ser, sens dubte, un canal de penetració de la ciència teològica, política i filosòfica llatines en la cultura en llengua vulgar de la Corona d’Aragó. Va ser capaç de parlar amb competència de temes tan diversos com els àngels, l’urbanisme, la sindèresi, els pecats capitals, les ciutats, les temptacions, la pedagogia, la predestinació, el pecat original, l’estratègia militar, la gastronomia, les virtuts polítiques, la polèmica amb les religions musulmana i jueva, i un llarg etcètera.

Tanmateix, no es va limitar a ser un mer divulgador d’aquestes i moltes altres qüestions. D’entrada, quan tractava un tema, estava, per força, obligat a seleccionar una línia de pensament determinada i a descartar-ne unes altres, la qual cosa en alguns casos fa de forma ben explícita i molt crítica. A més, divulga i recupera idees i tradicions antigues de forma ben innovadora, com passa en l’extensa secció de l’‘Ars praedicandi populo’. Aquesta obra està dedicada a les arts de la memòria, que recupera elements de la tradició clàssica llatina de les arts de l’anomenada memòria artificial.

Altres cops continua, i corona, amb obres com la ‘Vita Christi’ o el ‘Tractat de Contemplació’, una rica tradició autòctona de literatura devota i contemplativa, representada també per autors com Bernat Oliver o fra Antoni Canals. Una tradició que al final del segle XV va connectar amb els corrents de la ‘devotio moderna’ que arribaven del nord d’Europa. Com a representant més destacat d’aquesta tradició, Eiximenis va ser l’únic autor català i peninsular recollit a l’‘Exercitatorio de la vida espiritual’, datat a Montserrat el 1500, que va representar l’entrada a la Península dels textos i dels autors més representatius d’aquest corrent europeu.

I de vegades, sobretot quan tracta temes de caràcter polític, Eiximenis, seguint línies pròpies de l’escola franciscana, és capaç de presentar una doctrina política més original del que sempre s’ha tendit a creure. Aquest és el cas, per exemple, de la reformulació del ‘pactisme’ que Eiximenis va oferir al ‘Dotzè del Crestià’, la seva gran enciclopèdia política. Com molt bé ha dit J. Sobrequés, ‘el pactisme català va ser més aviat una pràctica que una teoria’, de manera que la proposta d’Eiximenis va ser donar una base teòrica a unes formes i a unes pràctiques de govern preexistents. Per a ell, el poder civil, o laic, no ve de Déu, sinó d’un pacte primigeni entre els membres de la societat, que escullen una forma de govern –que no ha de ser necessàriament la monarquia– i també uns principis d’actuació política i uns governants, que tenen el poder, però que alhora estan obligats a respectar els pactes subscrits de forma lliure per tota la comunitat. Si els governants no respecten els pactes, els súbdits tenen el dret, i l’obligació, d’exigir-ne a les autoritats polítiques el compliment, i, si no té lloc el canvi d’actuació política reclamat, els súbdits tenen també dret a deposar els governants i fins i tot a optar per altres formes de govern. Eiximenis presenta, doncs, a les planes del ‘Dotzè del Crestià’ una teoria contractual de l’origen del poder civil, una teoria que no admet el tiranicidi, però sí la possibilitat de deposar el príncep, o el governant, que sigui incapaç de respectar els pactes que li han permès elevar-se al poder.

Gairebé totes les seves obres es van escriure durant el Cisma d’Occident (1378-1417), un període de profunda crisi religiosa a causa de la divisió de l’església entre dos o fins i tot tres papes. Durant aquests anys va proliferar per tot Europa la literatura profètica i visionària, i Eiximenis no en va restar al marge. Admirador d’Arnau de Vilanova, i lector de franciscans espirituals com els occitans Peire Joan Olieu i Joan de Rocatalhada, Eiximenis va alimentar amb les seves obres les esperances mil·lenaristes en l’adveniment d’una nova era. Segons el ‘Dotzè del Crestià’, aquest nou temps havia de començar pels volts del 1400 i s’havia de caracteritzar per una reforma radical de l’església, per la conversió dels infidels, per la caiguda de gairebé totes les monarquies i per la implantació a tot el món del que Eiximenis anomenava, seguint Rocatalhada, la ‘justícia popular’.

És molt probable que tant les seves idees mil·lenaristes com les seves doctrines polítiques influïssin en els avalots antijueus i en les revoltes urbanes de l’estiu del 1391. Raó per la qual, al final del 1391, Eiximenis va haver d’afegir al ‘Dotzè’, sota la pressió del rei Joan I, una retractació completa de les seves propostes profètiques i mil·lenaristes. L’any següent, a més, va atenuar la radicalitat de les doctrines polítiques relacionades amb el pactisme en el ‘Llibre dels àngels’. Malgrat les retractacions i les rectificacions, les idees mil·lenaristes i la teoria política d’Eiximenis van continuar tenint lectors i seguidors més enllà de la seva mort. Al principi del segle XVI van influir en les germanies valencianes i és probable que també ho fessin sobre els ‘comuneros’ castellans. La seva vena contemplativa, que de vegades estava connectada amb la profètica, va continuar interessant, en part per l’afinitat amb la ‘devotio moderna’, als lectors del final del XV i principi del XVI. Aquest interès és perceptible tant a la Corona d’Aragó com a França, a Castella o fins i tot a Flandes, on el 1518 es va imprimir una traducció flamenca del ‘Llibre dels àngels’.

Avís legal | Accessibilitat | Sobre gencat | © Generalitat de Catalunya