L’obra poètica en vers i en prosa de J.V. Foix recrea un viatge per la identitat mitjançant la diversificació de veus i personatges, però amb una sola veu original que les recull totes. Foix es va formar en el Noucentisme, però va anar més enllà i es va convertir en el poeta català de les avantguardes. Malgrat tot, mai va escriure supeditat a la modernitat i sempre va tenir molt present la tradició. Així queda sintetitzat en aquest vers del llibre de sonets ‘Sol i de dol’ (1947): ‘M’exalta el nou i m’enamora el vell!’

Foix va néixer, va viure i va morir a Sarrià (Barcelona) on, a banda d’escriure poemes, proses i articles, era propietari d’un grup de pastisseries, força conegut a la ciutat. Va estudiar Dret i va exercir com a periodista, però després de la Guerra Civil va assumir, davant la impossibilitat d’escriure en català, la gerència del negoci familiar. El poeta estiuejava al Port de la Selva (Girona), un poble de pescadors de l’Alt Empordà, que li ha dedicat una plaça. Els paisatges marítims de la costa on passava les vacances i els carrers de la seva ciutat, els portava estampats a la retina i flueixen per bona part de la seva poesia.

La poesia de Foix és extensa, sòlida i coherent, però la Guerra Civil espanyola va marcar un abans i un després. Fins a l’any 1936, tan sols va publicar dos volums breus de proses poètiques, ‘Gertrudis’ (1927) i ‘KRTU’ (1932), en les quals es pot percebre la influència del futurisme, el dadaisme, el cubisme i el surrealisme. Durant aquest període va publicar uns quants poemes en revistes avantguardistes (‘La Revista’, ‘La Consola’ o ‘Trossos’), de les quals va ser l’impulsor o que va dirigir, i també va entrar a formar part de l’equip de redacció d’altres, com ‘L’Amic de les Arts’ i ‘Revista de Catalunya’, i del diari ‘La Publicitat’. En aquesta època va prendre una postura política vers el catalanisme que va voler deixar escrita, amb l’ajuda de Josep Carbonell, al volum ‘Revolució catalanista’ (1934).

Després de la guerra, i a diferència d’altres intel·lectuals catalans, Foix va optar per quedar-se a Catalunya. Malgrat que no va emprendre el camí a l’exili, va abandonar l’activitat periodística. El seu va ser un exili interior. A final de la dècada dels quaranta, va començar a recollir i publicar obra en vers: ‘Sol i de dol’, ‘Les irreals omegues’ (1948), ‘On he deixat les claus?’ (1953), ‘Onze Nadals i un Cap d’any’ (1960) i ‘Desa aquests llibres al calaix de baix’ (1964). També va publicar nous volums de proses poètiques: ‘Del Diari 1918’ (1956), ‘L’estrella d’en Perris’ (1963), ‘Tocant a mà...’ (1972), ‘Quatre colors aparien el món’ (1975), en col·laboració amb el pintor Joan Miró, ‘97 notes sobre ficcions poncianes’ (1974), amb Joan Ponç, i ‘Cròniques de l’ultrason’ (1985). Mentrestant, recull l’obra poètica completa, edita el volum autobiogràfic ‘Catalans de 1918’ (1965) i selecciona i publica uns quants articles periodístics d’abans de la guerra sota el títol ‘Els lloms transparents’ (1969).

Amb la publicació de ‘Sol i de dol’, li va arribar el reconeixement dels cercles literaris que, al costat de Josep Carner i Carles Riba, el van entronitzar com a autor de referència dins la poesia catalana contemporània. El llibre és per si mateix tota una declaració d’intencions. A través d’un estil classicitzant i l’evocació de formes poètiques medievals, expressa la problemàtica de l’individu modern. La crisi de la pròpia identitat, el jo enfrontat a la col·lectivitat i l’escissió o fins i tot la dissolució de la personalitat dins dels constants progressos del món modern, agreujat per la desfeta moral de la guerra, són els temes essencials. Per contra, hi ha la necessitat de crear un món poètic absolutament personal basat en una peripècia biogràfica, real i col·lectiva, però transformat pel sedàs d’una imatgeria original. Foix fa ús d’un diccionari d’imatges o objectes fantàstics de collita pròpia, que el poeta inventa i el referent dels quals només existeix en l’obra mateixa. Aquesta reconversió onírica de la realitat es fa especialment palesa a partir de ‘Les irreals omegues’, un dels llibres més barrocs, hermètics i densos del poeta. Escrits en decasíl·labs o alexandrins, els tretze poemes del volum produeixen una atmosfera d’intensa irrealitat a través de la descripció extremament precisa d’una circumstància particular. Igualment, ‘Onze Nadals i un Cap d’any’ suposa un pas més enllà en la línia d’investigador formal que representa el poeta i que s’estén a altres volums com ‘On he deixat les claus?’. Aquests estan escrits en la tradició de la cançó medieval i renaixentista i impliquen un acostament a les formes de la lírica més pura.

La prosa poètica de J.V. Foix és menys diversa quant a l’estil que els poemes, però va inaugurar un camí poc transitat dins la tradició literària catalana i, en aquest sentit, va suposar tot un món de possibilitats. Són relats fantàstics o breus visions oníriques que en certa manera recullen la millor tradició europea del poema en prosa. No obstant això, la realitat local i personal del poeta (la Catalunya ideal, fixada en la data mítica de 1918) hi és més present, per la qual cosa són les proses i no pas els poemes les que probablement revelen l’univers literari més íntim de l’autor.

Com a representant de la tradició de l’avantguarda, J.V. Foix ha influït en poetes catalans posteriors que com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Pere Gimferrer s’han distanciat de la tendència més general del realisme i han creat una obra particularment original dins la tradició poètica catalana contemporània. I, si bé és cert que el reconeixement oficial va trigar un temps a arribar-li, al llarg dels anys va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1980), la Medalla d’Or de la Generalitat (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el Premi Ciutat de Barcelona pel llibre ‘Cròniques de l’ultrason’ (1985), entre altres.