Aquest diumenge, 8 de març, se celebrà el Dia Internacional de la Dona Treballadora, una diada reivindicativa de les fites assolides per les dones i dels drets econòmics, polítics i socials que encara s’han d’assolir.

Els orígens de la diada es remunten a principis del segle XX i estan lligats a la lluita per millorar les condicions laborals (duríssimes, en temps de la Revolució Industrial) de les dones i al moviment a favor del dret de vot femení (sufragisme). La data, decretada per l’ONU, es commemora a tot el món amb actes diversos i cada any gira entorn d’una temàtica particular. La d’aquest 2009 està dedicada a la violència contra les dones, i duu per lema 'Tots units per a bandejar la violència contra dones i nenes'.

'Em dic Raquel Gil, tinc 32 anys i treballo a la Fundació Ared, ubicada al barri de Sant Martí de Barcelona i que es dedica a la inserció social i laboral de dones en risc d’exclusió social.'

La Raquel fa gairebé tres anys que és coordinadora de l’equip educatiu de la fundació Ared, on s’atenen dones que viuen en situacions de desprotecció i precarietat. Aquest col·lectiu de dones ‘privades de llibertat’ és, segons explica, ‘un dels més invisibles i dels que més exclusió pateix’. Les dones que atenen a Ared solen tenir carències laborals i formatives, a vegades, problemes de salut i solen sofrir una marginació social greu per raons d’ètnia. A part d’això, la majoria té greus dificultats per accedir a un habitatge digne. La Raquel, i tots els treballadors d'Ared, acompanyen diàriament aquestes dones –que provenen dels Serveis Socials, de l’Oficina de Treball de la Generalitat, d’altres entitats sense afany de lucre o dels centres penitenciaris- mitjançant tallers i atenció personalitzada.

La seva experiència laboral li permet de fer una petita radiografia d’aquest col·lectiu: ‘és el que més pateix l’escassa formació, la pobresa severa o les dificultats econòmiques importants, ja que és el col·lectiu més afectat pel treball a temps parcial, sense contracte, amb salaris minsos i de baixa qualificació. Tot això dificulta l’accés a la plena ciutadania, la privació de drets i la no-participació política i social; entrant en una espiral d’exclusió social a causa d’una pèrdua progressiva de l’autonomia i de les seves expectatives de futur.’

La Raquel explica que treballa en aquest àmbit per aconseguir una societat igualitària per a tothom. Perquè la majoria de les desigualtats que existeixen entre homes i dones estan basades en qüestions de gènere, en valors i en actituds apreses a través de l’educació i la socialització, i que, per tant, es poden canviar.

Si pensa en els reptes que cal assolir, la llista no s’acaba: ‘educació per a tothom, augmentar la taxa d’ocupació femenina, eliminar les diferències salarials, combatre les dobles discriminacions, corresponsabilitat en la vida laboral, familiar i personal, creant els recursos necessaris; eradicar la violència de gènere, etc.’ Però per a dur-los a terme, segons el seu parer, és necessària la implicació i la participació crítica i activa de tots. També dels joves. I ho argumenta així: ‘els joves i les joves han de saber detectar les relacions abusives i defugir-ne. Ni les dones són les dependents, les dèbils, les tendres i emocionals. Ni els homes són els independents, els forts, els durs i els racionals. Aplicar valors com la igualtat, el respecte mutu, la justícia, etc., són peces claus per eradicar diferències.’

'Em dic Esther Garcia, tinc 21 anys i sóc de Reus, però estudio a Barcelona. Sóc una de les fundadores i membres de l’Associació Jove de Dones Feministes Nàiades'.

L’Esther és una de les dotze noies que integren una associació feminista de veus joves, l’Associació Nàiades. Juntament amb un grup d’amigues, van donar llum a l’associació, fruit d’un interès compartit vers el feminisme i la lluita per la superació de les desigualtats de gènere i la solidaritat femenina. Cap de les fundadores de Nàiades se sentia reflectida en els grups feministes existents i per això van decidir crear-ne un de propi. Nàiades emula les nimfes dels rius i les fonts, les deeses del mar, i aquest nom els fa recordar que el mar de Barcelona i de Catalunya és símbol de renovació. A més, la voluntat de ser una associació jove, no es basa en l’edat de les integrants, sinó en l'esperit del grup que, com digué Freire, 'ningú no és vell perquè va néixer fa molt de temps o jove perquè va néixer fa poc. Som vells o joves molt més en funció de com entenem el món.'

El grup és actiu: ‘Fem una reunió mensual, ens trobem el primer dimarts de cada mes a les 8.40h a Ca La Dona, i tenim un bloc i una una xarxa de gent que rep les nostres informacions’. Una de les activitats estrella són els tallers que fan als instituts amb el títol ‘Posem ritme a l’amor’. ‘Fem reflexionar els més joves sobre els conceptes que tenim més interioritzats relacionats amb l’amor, els fem analitzar lletres de cançons que segurament sempre escolten, però que no hi han reflexionat degudament, i els fem pensar en aspectes tan propers com la gelosia o la confiança, en el camp de l’amor. A més, fem debats, xerrades i participem en concentracions i actes d’altres organitzacions, com els del Dia en contra de la violència de gènere'. Ca la Dona, un espai de trobada per a grups feministes, és el marc en el qual Nàiades teixeix les seves activitats.

Una de les lluites més importants que cal emprendre és, segons l'Esther, la prevenció de la violència de gènere entre els més joves, ja que hi ha lleis poc efectives. Altres fites importants són, segons ella, assolir la igualtat en el terreny laboral, o potenciar la dona en altres àmbits, com el científic o l’acadèmic.

Per a l’Esther, tot i que avui el moviment feminista és molt ampli i variat, la gent no dedica massa temps a associar-se, i potser falta una mica de motivació general per a implicar-se en associacions com ara Nàiades. Els joves, però, tenen molts reptes a atènyer: ‘tenen un paper fonamental, perquè són present i són futur. I potser si encara no s’impliquen prou en la lluita feminista és perquè aquest moviment sempre ha estat carregat de tabús i d’estigmes que encara no s’ha trencat. Però cal lluitar per transformar-ho’.

'Em dic Carolina Ferrer, tinc 27 anys i visc a Barcelona. Sóc actriu i al llarg de la vida m’he mogut bastant pel món. Actualment treballo a través del teatre per prevenir la violència vers la dona.'

La Carolina va començar a submergir-se al món del teatre a través d’una companyia que es diu Teatre Acció i que es dedica a prevenir la violència a les aules dels instituts. Un dia el Punt d’Informació i Atenció a la Dona (PIAD) del barri barceloní de Poble-Sec, conjuntament amb l’associació teatral Taller 22, els van encarregar un projecte teatral sobre la violència psicològica vers la dona. Amb la seva companyia van començar a fer actuacions al carrer, però aquestes van anar creixent i es convertiren en l'obra: ‘Coses de Parella’. ‘Ja fa un any i mig que estem representant-la a diversos espais i hem fet més de 25 representacions. El que va començar sent un experiment ha rebut la resposta positiva de molta gent, de tots els qui l’han pogut veure’, diu la Carolina, que n’és una de les protagonistes.

Treballar amb el teatre per transformar les coses és tota una passió: ‘vaig estudiar humanitats, però sempre m’havien agradat els temes més socials, i la meva gran vocació pel teatre ha permès combinar aquestes inquietuds’. El teatre és, segons la seva definició, ‘un personatge viu, que projecta situacions en què la gent s’hi pot identificar: la gent pot veure en escena coses que ens podrien passar a nosaltres mateixos i analitzar-les des d’una perspectiva externa’, explica.

Va decidir dedicar-se a prevenir la violència masclista perquè va viure molt de prop l’experiència de dues amigues que patien situacions de violència psicològica. La feina que fa li ha permès, com explica, fer un descobriment personal de la desigualtat a què estem abocats, i combatre-la amb bons arguments. Segons ella, ‘cal treballar en l’àmbit de l’educació infantil i juvenil per fer que la igualtat sigui quelcom real. Cal treballar especialment els estereotips femení-masculí.’ En aquest treball el paper dels joves és clau: ‘els joves tenen una energia inacabable...!’, exclama.

'Em dic Laura Poch, tinc 23 anys i he estudiat Humanitats a la UAB. Sempre m’ha interessat el tema del gènere i sóc coordinadora i tallerista del programa ‘Talla amb els mal rotllos’, que impulsa la Secretaria de Joventut, l'Institut Català de les Dones i el Departament d'Educació.'

Fa uns anys la Laura va apuntar-se a un curs de Talla amb els mal rotllos, els cursos que formen joves perquè facin tallers de prevenció de la violència masclista en espais juvenils. El seu interès vers aquest tema l’ha dut a ser coordinadora del programa Talla amb els mal rotllos. A part d’aquesta feina, també és tallerista d’una associació de Cerdanyola del Vallès que es diu El Safareig i treballa amb nois de Primària i Secundària. ‘Com a coordinadora bàsicament faig contactes amb centres i administracions, però com a tallerista faig tota mena de tallers adreçats als més joves. L’objectiu és que entenguin que les notícies que ens arriben tracten sobre la violència més directa i severa, però que, a part d’això, hi ha moltes altres situacions de violència emmarcades en la cultura patriarcal que tenim’. Per ella, cal trencar els estereotips de gènere i l’ideari d’amor romàntic que ens venen i que no ens acaba de satisfer ni ens permet de ser lliures.

‘Un bon dia, a causa d’un trencament amorós, vaig descobrir que era una dona. Amb això vull dir que vaig ser conscient que havia fet moltes coses que no hauria fet sinó fos una dona, ja que tenia assumits una sèrie d’estereotips, i prendre’n consciència, va ser el primer pas per canviar les coses.’ Per aquesta raó va decidir dedicar-se a transformar la situació a què estan abocades moltes dones. ‘S’ha fet una neteja d’imatge sobre aquesta suposada desigualtat, però és només un canvi de paraula. El que cal transformar són els agents socialitzadors que conformen l’imaginari col·lectiu, com els mitjans de comunicació o certes cançons i tradicions, que són descaradament masclistes.’

Tot i que per la Laura cada vegada les dones fan sentir més la seva veu en llocs on tradicionalment no la feien sentir, cal avançar molt: ‘des de la meva vivència i participació en assemblees i col·lectius de joves, sempre he vist que la lluita per a l’emancipació de la dona quedava al marge. Com si ja s’hagués fet tot, molts joves que formen part de col·lectius i grups no estan massa familiaritzats amb les lluites feministes’, afirma.

Tot i la llarga història de lluita feminista, avui no s'ha aconseguit la igualtat efectiva de drets home-dona, ni tan sols als països desenvolupats, com constata un informe presentat aquesta setmana per la Comissió Europea. Segons aquest text, al conjunt de la Unió Europea les dones guanyen de mitjana un 17,4% menys que no els homes, a causa, sobretot, de les feines que fan i els càrrecs que tenen, menys valorats. A Catalunya, l’atur juvenil femení se situa, actualment, per sota de la mitjana i el sous de les joves són un 19% inferiors als dels homes. El contrapunt d'aquestes dades es troba a l’àmbit universitari: el 59% dels graduats són dones.